Més garanties per les notificacions (en paper)
Les notificacions efectuades al domicili del contribuent que constava a la base de dades d’hisenda i posteriors edictals (quan la regularització de l’IRPF es fa precisament amb motiu de la venda del citat immoble) no poden ser acceptades i causen indefensió, sobretot tenint en compte que la venedora es va desprendre de l’únic immoble que tenia, que constava a l’administració que la venedora era funcionària a l’estranger, i a l’escriptura de venda informava d’un altre domicili (casa dels seus pares).
Diu el Tribunal Suprem “Com assenyala la STS de 13 de juny de 2013, recurs de cassació núm. 3373/2011 "... atès que la notificació edictal és de caràcter excepcional, quan s'han esgotat les possibilitats per la notificació personal, com tantes vegades s'ha dit per aquest Tribunal, com l'actuació de l'Administració duent a terme les notificacions a través del Butlletí Oficial, sense realitzar les gestions més elementals que les dades que consten i l'elemental lògica indicaven per fer factible primer la identificació de l'obligat tributari i després el lloc del seu domicili, vicia in radice tot el procediment."
Despeses per tasques laborals de socis i administradors
La sentència del Tribunal Suprem 2433/2024 ha resolt que les despeses relatives a la retribució que perceben els socis que, al mateix temps, són administradors o apoderats, com a conseqüència de l’efectiva prestació de serveis, diferents dels derivats d'aquesta condició, en favor de l'activitat empresarial de la societat, constitueixen despeses fiscalment deduïbles a efectes de l'Impost sobre Societats, encara que no consti l'acord de la Junta General que contempla l'article 220 del Text Refós de la Llei de Societats de Capital, sempre que existeixi inscripció comptable de la despesa, s'imputin d'acord amb el meritament i revesteixin justificació documental.
El cas correspon a dos socis (50% cadascun), un d’ells administrador únic i l’altre apoderat, amb retribucions de 34.647,55€ cadascun d’ells.
Dissolucions de condomini
Interessant la sentència del Tribunal Suprem de 30/04/2024 que resolt que en la dissolució de comunitats de béns sobre béns indivisibles, si les prestacions dels comuners són equivalents i proporcionals a les seves respectives quotes de participació, resulta aplicable el supòsit de no subjecció a la modalitat de TPO, procedint la tributació per la quota gradual de AJD. Així mateix, s’estableix que no té rellevància a efectes fiscals si els béns adjudicats havien estat adquirits en virtut de diferents títols d'adquisició.
La sentència del Tribunal Suprem fa referència al concepte de patrimoni col·lectiu en el context de les comunitats de béns. Concretament, assenyala que, dins de l'àmbit civil, es reconeix l'existència del patrimoni col·lectiu, el qual està format per béns i drets que pertanyen en comú a diverses persones i que poden procedir de diferents negocis jurídics, ja siguin inter vivos o mortis causa.
El tribunal destaca que en aquest tipus de patrimoni, encara que els béns hagin estat adquirits mitjançant títols diferents o en moments diferents, la comunitat es regeix per les normes pròpies de la comunitat de béns si no hi ha una regulació específica. Així, l'element rellevant no és el títol d'adquisició dels béns ni si es van adquirir simultàniament o successivament, sinó la identitat dels subjectes, les quotes i les regles aplicables als béns que formen part d'aquest patrimoni col·lectiu.
En el cas concret, la sentència assenyala que els dos germans, comuners idèntics, mantenien la mateixa participació en la successiva adquisició dels béns que componien el patrimoni en comú. Per tant, es conclou que, conforme a la normativa fiscal, la dissolució de la comunitat de béns amb especificació dels drets de cada comuner no implica un canvi de titularitat si es compleixen els requisits d'equivalència i proporcionalitat respecte de l'adjudicació dels béns.
Aquesta interpretació permet que la dissolució de comunitats de béns tributi per la quota gradual d'actes jurídics documentats i no per transmissions patrimonials oneroses, sempre que no hi hagi excessos d'adjudicació declarats que s'hagin de compensar.
Comprovació de valors a l'immoble
Segons la resolució del TEAC de data 29/02/2024, quan el posseïdor de l’immoble és una persona diferent del subjecte passiu de l’impost (per exemple si està arrendat), l’administració està obligada a sol·licitar l’autorització del posseïdor per procedir a l’entrada a l’immoble. Si el posseïdor es nega o no atén el requeriment, l’Administració quedaria exempta del requisit de la visita ex article 160 del reglament d’aplicació dels tributs.
Temps de conducció i descans al sector del transport de viatgers
La nova normativa europea (Reg. (UE) 2024/1258) introduïda pel Diari Oficial de la Unió Europea, la qual entra en vigor el 22 de maig de 2024, conté diverses disposicions rellevants que afecten el sector del transport discrecional de viatgers per carretera.
Aquestes modificacions tenen com a objectiu adaptar i flexibilitzar les normes sobre els temps de conducció, pauses i períodes de descans a les particularitats del transport discrecional de viatgers per carretera, proporcionant al mateix temps mecanismes de control i sanció per assegurar el compliment de les normatives establertes.
A continuació, es resumeixen els punts clau d'aquesta nova normativa de manera concisa i directa:
- Pausa Després de 4 Hores i Mitja de Conducció: Es requereix que el conductor faci una pausa ininterrompuda d'almenys 45 minuts després de 4 hores i mitja de conducció, a menys que realitzi un període de descans. En el cas de serveis discrecionals de transport de viatgers, es pot substituir aquesta pausa per dues pauses d'almenys 15 minuts cadascuna, sempre que es compleixi la pausa mínima obligatòria total de 45 minuts.
- Ajornar el Període de Descans Diari: S'afegeix la possibilitat que els conductors ajornin l'inici dels seus períodes de descans diaris durant un màxim de 1 hora, sempre que el període de conducció d'aquell dia no superi les 7 hores i prestin un únic servei discrecional de transport de viatgers amb una durada de 6 dies o més.
- Ampliació del Període de Descans Setmanal: A més dels serveis internacionals, ara es permet als conductors aplaçar el període de descans setmanal també en serveis nacionals discrecionals de transport de viatgers.
- Papers Requerits en Absència del full de Ruta Digital: Fins que el full de ruta digital estigui disponible, es requereix que els treballadors portin en els seus vehicles i durant tot el trajecte un full de ruta que contingui la informació essencial sobre el viatge. També s'exigeixen còpies en paper o en format electrònic dels fulls de ruta corresponents als serveis discrecionals de transport de viatgers que s'hagin realitzat en els últims 28 dies, ampliant-se a 56 dies a partir del 31 de desembre de 2024. Aquesta exigència no serà necessària si el vehicle disposa d'un tacògraf.
- Ampliació de la Facultat Sancionadora dels Estats membres: Aquesta normativa amplia el poder dels Estats membres per imposar sancions per infraccions de les normes relatives als tacògrafs (Reg. (UE) 165/2014), detectades en el seu territori, tot i que s'hagin comès en territori d'un altre Estat membre o en un tercer país.
- Vigilància i Coordinació: La Comissió queda encarregada de la vigilància del compliment d'aquestes disposicions, així com de l'elaboració de directrius i la promoció de la cooperació entre les parts interessades.
La comprovació de valors
La sentència del Tribunal Suprem 1197/2024, d’1 de març de 2024 (recurs nº7146/2022) indica que des de que l'Administració tributària sol·licita un informe de valoració a través d'una de les seves unitats, on treballa l'expert que emet el dictamen, s'inicien actuacions per comprovar el valor dels béns immobles i, per tant, s'ha iniciat el procediment de comprovació de valors, sense que es pugui ajornar l'efecte iniciador pel que fa al còmput del termini de caducitat del procediment fins a la data d'un altre acord formal d'incoació i proposta de liquidació. Encara que l'Administració pugui notificar conjuntament la proposta de liquidació i la valoració, no podrà diferir la comprovació per informar-ne l'interessat quan consideri oportú iniciar el procediment, evitant així el compliment del termini per resoldre. Així, establim com a doctrina jurisprudencial que des de la sol·licitud d'un dictamen per verificar el valor del bé, l'Administració ha iniciat un procediment de comprovació de valors, i en aquest moment s'ha de notificar la incoació a l'interessat."
IVA: a tornar o a compensar
Una recent resolució del Tribunal Econòmic Administratiu Central de 18 de març de 2024 nº00/01744/2022, recorda que el dret a compensar o a retornar l’IVA és una opció tributària.
Així doncs, diu el TEAC “a diferència de la deducció de les quotes d'IVA suportat, qualificada de l'exercici d'un dret i no d'una opció pel Tribunal Suprem en sentències de data 23 de febrer de 2023, en el present supòsit ens trobem davant l'exercici d'una opció subsumible a l'article 119.3 de la Llei General Tributària, ja que concorren dues alternatives diferents i excloents: consignar les quotes a compensar en períodes posteriors, o sol·licitar-ne la devolució (art. 99. Cinc Llei de l’IVA); i concorre un element volitiu, recollint-se en l'autoliquidació la manifestació de voluntat del subjecte passiu per una alternativa o l'altra.
Per tant, no tractant-se de l'exercici d'un dret, sinó d'una opció, la mateixa no seria susceptible de modificació amb posterioritat al seu exercici, després de finalitzat el període reglamentari de declaració.
En aquest sentit, s'ha anat pronunciant el TEAC, com es reflecteix a les resolucions de 10 de març de 2009 (RG 00-01549-2007) i de 14 de març de 2013 (RG 00-01386-2010).
Compte amb el règim especial de fusions, escissions, aportacions d'actius, bescanvi de valors
Segons una recent resolució del TEAC, de 22/04/2024, quan s'hagi declarat, en els termes i condicions de l'article 89.2 de la LIS, que una operació FEAC ha tingut com a “objectiu principal el frau o l'evasió fiscal”, s'han d'eliminar “exclusivament els efectes de l'avantatge fiscal” obtingut per l'aplicació d'aquest règim que es mostren abusius o irregulars. Aquesta eliminació també pot afectar al diferiment inicial que va proporcionar l'aplicació del règim, quan resulti necessari per a l'eficaç correcció de l'abús produït, ja que cap efecte fiscal pot ser immune a les conseqüències de l'acreditació que es va arribar a ell de manera fraudulenta o abusiva.
Aquesta resolució i una immediatament anterior, ocasionen la regularització a l’IS i a l’IRPF respectivament, dels efectes fiscals controvertits. En referència a l’IRPF, modula el guany a tributar (diferit inicialment en la seva totalitat) en funció del repartiment (i per tant consumació) que es vagi fent dels dividends a la societat holding. És a dir, intenta encaixar la solució al cas concret (a diferència del que va fer la inspecció de tributs) aplicant l'opció de les operacions a terminis o amb preu ajornat. En qualsevol cas, notícies perilloses per aquest tipus d’operacions.
El cas d'objecte de resolució es corresponia a l’aportació d’unes accions valorades en 25.687.970,00€ (via ampliació de capital/aportació no dinerària) per part d’uns socis persones físiques a una societat holding constituïda un any abans (amb acolliment al règim de diferiment a l’IRPF de les persones físiques). L’administració interpreta que es vol interposar una societat entre els socis i les societats participades per assolir el règim d’exempció per doble imposició de l’article 21 del LIS.
Cal tenir present que es reunien els requisits (objectius) que indica la norma per l’acolliment al règim especial de fusions, escissions, bescanvi….
Entre altres particularitats, amb posterioritat a l'operació, es produeixen repartiments de dividends que no tributen, quins alhora serveixen per fer créixer el compte de socis. Alhora, els motius econòmics de l'operació (simplificació de l’estructura, racionalització de recursos, etc…) es posen en dubte atenent els pocs canvis existents abans o després de l’aportació. Ans al contrari, indica la resolució del TEAC en aplicació del criteri de la inspecció, només s’interposa una nova estructura addicional que cal mantenir.
Per altra banda, i no menys important:
- Es posa en relleu que la millora en l’estructura o presa de decisions a escala familiar, en cap cas és motiu econòmic vàlid. Els motius econòmics, diu la resolució, s’han d’advertir a les societats mercantils, no als socis.
- Es deixa clar que les respostes a consultes vinculants referides a l’aplicació o no del règim a casos concrets, no vinculen. En el cas objecte de resolució hi havia consulta tributària prèvia.
Es diu, per part de la inspecció:
En definitiva, una resolució contundent i alhora perillosa per totes aquelles reorganitzacions empresarials que porten associats importants diferiments de tributació.
Les indemnitzacions als administradors: despesa deduïble?
La diferent casuística va definint el tractament a l’Impost sobre Societats de les despeses corresponents als administradors.
En aquest cas, passa per no acceptar les indicades despeses com a deduïbles tot i estar comptabilitzades.
El Tribunal Suprem, en sentència de 8 d’abril de 2024 ha resolt que aquesta doctrina, s'ha de complementar, en el sentit que en un cas com el jutjat, les despeses d'indemnització a un administrador, en aquest cas president del consell d'administració, que tenen la seva causa en un acord per a la sortida negociada del directiu i el cessament de la seva relació contractual amb l'entitat mercantil, i que no estan previstes en els estatuts de la societat ni en cap contracte que vinculés al citat directiu amb l'entitat, manquen de causa obligacional correlacionada amb l'obtenció d'ingressos de l'activitat i no són despeses fiscalment deduïbles a efectes de determinar la base imposable de l'Impost sobre Societats.
La indemnització ascendia a 13.928.868€, i l’entitat que ordena el pagament, BANKINTER.
Activitat immobiliària: es pot externalitzar la gestió?
El Tribunal Suprem ha admès a tràmit el recurs de cassació presentat per diversos membres d'una família contra una sentència del Tribunal Superior de Justícia d'Aragó. La controvèrsia se centra en si la societat familiar, dedicada a l'arrendament immobiliari, complia els requisits per beneficiar-se de reduccions fiscals en l'impost sobre successions i donacions (art. 20.2.c) llei impost sobre successions i donacions 29/1987).
La sentència d’origen va determinar que la societat no realitzava activitat econòmica, ja que externalitzava gairebé totes les gestions dels seus arrendaments (uns 14 arrendaments) i el treball de l'empleat contractat no justificava una jornada completa.
Els recurrents argumenten que s'han infringit diverses normatives estatals i europees, i que la qüestió presenta un interès cassacional per determinar si, per a les activitats d'arrendament immobiliari, és suficient complir formalment amb el requisit de contractar una persona a jornada completa, o si aquesta contractació ha de ser justificable des d'un punt de vista econòmic.
La Secció d'Admissió del Tribunal Suprem ha considerat que la qüestió plantejada requereix una clarificació jurisprudencial, donat que pot afectar un gran nombre de situacions i perquè hi ha precedents que no condicionen l'activitat econòmica a la mera existència d'empleats. El recurs es tramitarà per establir si la justificació econòmica de la contractació és un requisit necessari per aplicar les reduccions fiscals en qüestió.
Tot i que afecta normativa estatal, i la normativa autonòmica catalana no serà objecte d’estudi al present cas, la solució a l’assumpte pot resultar rellevant.
Paral·lelament, una recent resolució que afecta exclusivament a l’Impost sobre societats i respecte a una entitat internacional amb un gran volum d’immobles, ha informat “…en circumstàncies anàlogues a les que concorren en el present supòsit, ha considerat complerts els requisits assenyalats a l'article 5.1 de la LIS, i ha conclòs que l'entitat consultora desenvolupava una activitat econòmica, encara que els mitjans materials i humans necessaris per intervenir en el mercat no eren propis sinó subcontractats a una entitat aliena al grup mercantil (vegeu, entre d'altres, les consultes V3859-16, de 13 de setembre de 2016, V1606-17, de 21 de juny de 2016 i V1794-17, de 10 de juliol de 2017).”
Accés a la resolució del Tribunal Suprem
Accés a la resolució de la Direcció General de Tributs
